La Paradoxa Trump: Tarifes i l'Ecologia de l'Absurd

Contemplem, si us plau, la paradoxa que ens ofereix el destí, o potser, l'atzar, o potser, la inflexible estupidesa humana. Les tarifes imposades per l'administració Trump, aquella entitat titànica i caòtica, aquella força de la natura en forma de cabellera groga i discurs incendiari, han provocat, inevitablement, una reducció dràstica del comerç internacional. I, per tant, una reducció dràstica del moviment de mercaderies.

No és sorprenent? Aquell home, paradigma del capitalisme desenfrenat, del consumisme sense límits, ha aconseguit, potser sense voler-ho, allò que els ecologistes més radicals han proclamat durant dècades: menys transport, menys emissions, menys contaminació.

Els vaixells gegantins, aquells monstres d'acer que travessen els oceans vomitant fum i deixant una traça de destrucció, ara romanen amarrats als ports, inútils. Els avions de càrrega, amb les seves panxes plenes de mercaderies innecessàries, ara descansen als aeroports, silenciosos. I els camions, aquells animals de càrrega que recorren les autopistes a tota velocitat, ara dormen als aparcaments, aturats.

El món, per fi, respira.

És aquesta la solució? ¿Hem de confiar en els capricis d'un magnat per salvar el planeta? Hem d'agrair a l'atzar que ens hagi regalat aquesta oportunitat?

Potser sí. Potser no. Però una cosa és certa: el futur ha de ser local. Hem de consumir productes de quilòmetre zero, aliments de proximitat, objectes fets a mà per artesans del nostre entorn. Hem de redescobrir el valor de les coses senzilles, de les coses autèntiques, de les coses nostres.

Hem de dir adeu a la globalització, a la uniformitat, a la dependència. Hem de construir un món nou, un món més humà, més sostenible, més nostre. Un món on els vaixells siguin museus flotants, els avions, ocells de ferro en gàbies de formigó, i els camions, animals prehistòrics en un zoo oblidat.

Potser Trump, sense saber-ho, ens ha mostrat el camí. Potser, en la seva ignorància, ha estat el nostre profeta.

O potser, simplement, és un altre exemple de la nostra capacitat per a l'autodestrucció. I, com sempre, nosaltres haurem de reconstruir les peces del trencaclosques.